Les princeses insòlites

Cal deixar les coses clares de bell antuvi: una cosa és la matèria literària de la tradició oral (avui gairebé en vies de desaparició per mor d’una societat cada cop més alfabetitzada), a la qual pertanyen les rondalles meravelloses i els arquetips dels dracs i les princeses, conceptes simbòlics decantats per generacions de narradors i dignes de ser estudiats amb molta cura i respecte, i una altra és la manera com aquesta tradició ha estat adaptada als mitjans de comunicació de masses (vegi’s la filmografia disneyana i succedanis, difosa arreu a l’era de la globalització i esbombada per la premsa del cor), i encara una altra és la literatura infantil catalana contemporània, creada per uns autors i autores que mereixen un cert respecte, com és el cas del periodista Jordi Cervera, autor d’aquest aplec de paròdies satíriques protagonitzades per unes princeses que es rebel·len contra els estereotips creats per la cultura mediàtica. Ens consta que s’està posant de moda el verb «empoderar» (fonèticament massa similar al verb «empudegar»…), cosa més fàcil de desitjar que de dur a terme, perquè el resultat d’aquest recull és, si més no, dubtós.

Són quatre relats ben escrits? Sí. Hi ha enginy? Sí. Els referents populars són coneguts? Sí. Es tracta, doncs, d’una aportació destacable dins l’àmbit de la cultura i la literatura infantil catalanes? No. El treball d’il·lustració es correspon amb el registre tonal del text? No (massa carrincló i dolcet per a uns textos que justament volen evitar l’aura amanerada de les princeses mediàtiques).

N’és una bona prova el conte «La princesa que no volia disparar el seu fusell»: la princeseta es diu Sarsuela; el rei es diu Campetxanu; la reina, Mussaka, i tots plegats viuen al regne de Madronyia. El rei regala un rifle de caça major a sa filla, que es nega a disparar. Si llegiu aquests noms entre línies podreu comprovar els mèrits irònics de la paròdia. Ara bé: aquesta sàtira política és a l’abast d’un lector o lectora de 8 anys, edat recomanada per l’editor? En realitat pensem que el festiu to irònic d’aquest conte és ideal per a una tertúlia entre amics o en família, sobre el suport sempre enriquidor de l’oralitat. Però no tant sobre el suport d’un llibre que caldria aixoplugar sota el respectable paraigua de la literatura.