Les veritats d’en Pinotxo

Com es diu a la primera pàgina, arran de les trobades organitzades pel mestre infatigable que és Ignasi Blanch un grup de contacontes es van sentir inspirats per posar en solfa un seguit d’històries que, amb el títol «Contes Desexplicats», formen una nova col·lecció a Baula.

L’objectiu de la col·lecció és capgirar com un mitjó els contes clàssics i tradicionals, com per exemple fer que en un conte hi surtin set llops i una cabreta. En el cas que ens ocupa figura que en Pinotxo, un cop ben escarmentat de les seves peripècies i ja convertit en un infant com tants d’altres, comença a abocar les veritats pel broc gros, amb el curiós resultat que el nas li torna a créixer quan es passa de rosca, com per exemple quan li diu a la seva professora de música que s’equivoca i desafina. Moralina final: no solament cal dir sempre la veritat, sinó que cal no ofendre a ningú tot dient-la.

És un llibre de format carrat, de tapa tova, amb el text en lletra lligada i unes simpàtiques il·lustracions a tot color que recorden una mica les de Montse Tobella; malgrat tot, no creiem que sigui reeixit ni en els objectius ni en el resultat. En primer lloc, perquè sembla més inspirat en la pel·lícula de Disney que en l’autèntic original de Collodi (que queda lluny de ser a l’abast dels petits lectors a qui s’adreça aquesta recreació); en segon lloc, perquè a base de capgirar les rondalles populars, arrambant-les als nostres neguits morals actuals, perdrem de vista el patrimoni literari universal, i en tercer lloc perquè el final, sorneguerament edulcorat, és un pèl massa alliçonador i moralista, i això fa que ens pugi la mosca al nas, que el tenim i volem molt llarg…