Li vam posar Manolito

Manolito és una bestioleta negra, despentinada i entranyable que, de sobte, es va presentar un dia davant de casa i va demanar que l’hi deixessin entrar. Amb tot, les persones que hi viuen no estan d’acord amb aquesta petició i tracten de convèncer-lo, sense gaire convicció, perquè se’n vagi. Aparentment desemparat, l’animalot s’hi capfica i insisteix, i torna a insistir de nou, així un dia rere l’altre, sense entrar mai en raó i cada vegada més entossudit en el seu objectiu.

Gustavo Roldán presenta aquí una història narrada des del punt de vista de qui viu a la casa, i ho fa amb un text brevíssim i concís que explica tant al lector com a Manolito què pensa i què creu que hauria de fer aquesta criatura. Però ho fa, sobretot, mitjançant uns dibuixos que delaten el seu estil inconfusible: una paleta de colors reduïda, en què destaca el predomini de blancs, rojos i negres i una simplicitat formal exquisida. Tota una mostra de minimalisme compositiu amb què aconsegueix, com sempre, una expressivitat realment sorprenent.

Sembla, doncs, que la bestiola Manolito ha arribat al catàleg d’A Buen Paso per quedar-se i per explicar-nos un conte que pot ser llegit alhora com una metàfora de moltes situacions quotidianes a què hem de fer front, com ara totes aquelles en què veiem amenaçat i envaït el nostre espai vital i físic per alguna cosa o per algú que arriba i es queda sense nosaltres demanar-ho. Un àlbum, al capdavall, amb un format encertat, que es mou en la mateixa gràfica d’altres obres de Roldán, com són Cómo reconocer a un monstruo o Para esconderse de un monstruo, i que s’ajusta als preceptes d’una editorial que vol entrar amb força a les nostres biblioteques. Això sí, només si nosaltres volem.