L’inquietant (i meravellós) veí del tercer segona

L’inquietant (i meravellós) veí del tercer segona m’ha resultat una novel·la un pèl estranya que no està prou a l’altura de l’expectativa que creen l’autor, el títol i la descripció del narrador i protagonista. Alguns ingredients importants denoten que amb una mica més de treball hauria estat més reeixida.

De seguida el lector es troba llegint la llibreta d’en Lau, un jove que relata en primera persona uns fets extraordinaris que va viure un estiu ja passat. Aquests fets es concreten en un seguit de trobades entre ell i dues cosines seves amb el veí que viu a sobre del jove narrador. Aquest veí resulta que és un àngel, i a mesura que l’obra avança n’anem coneixent dades com ara que ha viscut al llarg de la història de la humanitat. Un personatge aparentment tan extraordinari focalitza les trobades amb els joves en la recomanació de grans obres de la literatura universal com ara L’illa del tresor, Dràcula, Diari d’Anna Frank… que li serveixen per donar consells i lliçons, per incitar a la reflexió, per parlar de la vida. El veí de dalt sembla més un conductor d’un club de lectura que no pas un àngel, i deixa la sensació que es perd l’oportunitat de treure suc a un personatge tan singular.

Coincidir o no amb l’opció argumental que pren un autor no és l’important. Però sentir que no respon a una expectativa creada sí que ho és, i també ho són dos aspectes clau que crec que grinyolen:

1. La veu i les reflexions del jove narrador no es corresponen amb les d’un adolescent que escriu en primera persona.

2. Malgrat ser una història lineal, l’aspecte temporal no és del tot clar i embolica una mica la troca al lector. A mi m’ha calgut aturar-me per entendre aquest detall: al pròleg, el narrador afirma: «Aquest estiu he escrit el que em va passar l’any anterior»; i al final del llibre hi ha un annex amb el títol següent: «Al cap de dos anys».