Mèu; Violí; Un ocellet de paper

Diuen que «al pot petit hi ha la bona confitura», i en el cas dels tres petits volums quadrats d’aquesta col·lecció cal apreciar com n’és de ben confitada.

De què es tracta? Mèu és un llibre basat en l’ús de les onomatopeies amb les quals representem fonèticament els sons que emeten els animals. Bastarà amb mostrar la figura de l’animal, imitar el so de la seva veu, arribar fins al final quan intervé un efecte sonor humà, per deixar que el marrec que tenim a la falda, cada cop que repetim la lectura, ens demostrí que sap no només de què va el llibre i qui fa què, sinó fins a quin punt gaudeix d’aquesta representació.

Violí ja apunta més amunt, perquè aquí les onomatopeies no representen sons naturals, sinó musicals. Ara ens caldrà fer el mateix que hem fet a Mèu i descobrir els instruments, dels quals n’hi ha que són ginys de fabricació humana o sons que el nostre cos pot produir, com els dos que formen la cloenda: picar de mans i fer un petó.

Un ocellet de paper equivaldria a un tercer grau en una hipotètica escala lectora, perquè ara la proposta és encadenada i fraccionada en el·lipsi rimada. A la pàgina de l’esquerra hi trobarem sempre l’ocellet protagonista, i a la de la dreta, el resultat de l’amistosa acció que suposadament ha dut a terme. Això permet crear una mena de cançó encadenada, amb una tornada repetida a cada seqüència, senzilla i deliciosa.

Aquests textos, que no passen d’enunciat, són il·lustrats per Villán amb claredat i llegibilitat gràfica, amb figures nítides i ben perfilades sobre un fons que rares vegades requereix una insinuació d’entorn.

Ens sembla que, per a l’incipient itinerari lector dels caganius, els tres títols esglaonats d’aquesta col·lecció vénen com anell al dit, malgrat la seva aparent simplicitat… o justament per això.