Nanuc

Jordi Ortiz (Barcelona, 1969) presenta una obra ambiciosa que gira entorn d’uns ossos de neardentals trobats recentment en un jaciment, uns ossos que, segons els experts, demostrarien que l’extinció d’aquests homínids va ser vint-i-cinc mil anys posterior al que s’havia acceptat.

Aquest és el punt de partida de la novel·la, que arrenca amb un primer capítol on Iulian Dumitrescu, catedràtic de Geologia i Paleontologia a la Universitat de Bucarest, visita Miquel Palau, un bidell jubilat de Castellar de n’Hug amb un passat d’arqueòleg aficionat. A partir del segon capítol, però, desapareixen aquests personatges, fem un salt monumental en el temps i retrocedim catorze mil cinc-cents anys, amb la intuïció lectora que trobarem la resposta que buscaven Dumitrescu i Palau. Ortiz fa a partir d’aquí un retrat del dia a dia de diferents tribus, centrant-se principalment en la tribu dels llunaplena. L’eix vertebrador de la novel·la, però, és el personatge de Nanuc, un foraster erudit que viatja pel món, a qui Ortiz fa servir de contrapunt als bruixots de les tribus, per posar en dubte o evidència les creences, els costums i les pors de la gent d’aquell període.

Malgrat que la idea inicial és molt engrescadora i que Ortiz retrata bé la quotidianitat i de l’estil de vida de les tribus, al meu entendre hi ha alguna cosa que fa encallar la narració. La sensació és que l’autor ha fet un bon treball previ, que ha dibuixat amb detall i encert els personatges, però a l’hora de la veritat ha faltat polir tota aquesta informació, retallar, prioritzar fets. Al llarg de gairebé dues-centes pàgines, els lectors van movent-se en un terreny sense saber gaire les regles del joc. Falta un objectiu clar, un conflicte més evident, un canvi de ritme, alguna cosa que ens faci trempar. Però hem d’esperar a la tercera i última part del llibre per trobar-ho i, aleshores, ja és literàriament una mica massa tard.