Neus Català. Montserrat Roig

Existeixen diverses col·leccions que volen apropar als xiquets figures emblemàtiques de la cultura i de la societat catalanes, com, per exemple, «Tant de Gust…», de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en què M. Carme Bernal i Carme Rubio, a més d’explicar la biografia i l’entorn històric dels autors seleccionats –Rodoreda, Llull, Verdaguer, Salvat-Papasseit, Calders, etc.–, en trien algunes obres especialment adequades als lectors més joves; en aquesta sèrie, que té una edició moderna i acurada, cada títol és il·lustrat per un artista diferent. Més recentment, La Galera ha encetat «Valenta Com Tu», en què Natàlia Cerezo i Roser Calafell aborden les biografies d’algunes dones com Montserrat Caballé, Joana Biarnés, Mari Pepa Colomer o també Mercè Rodoreda, entre d’altres. Així com «Tant de Gust…» vol aproximar els textos de grans autors als nens, «Valenta Com Tu», tal com explica Mònica Baró, «presenta perfils de dones que van saber trencar amb els estereotips i superar els límits que els eren imposats en el seu moment» pel fet de ser dones. En una perspectiva semblant, la nova col·lecció «Els Petits Tigres» persegueix donar a conèixer les vides de persones –dones i homes– «valentes i entusiastes que van fer coses extraordinàries», tal com anuncia la contracoberta.

Neus Català i Montserrat Roig inauguren aquests «Petits Tigres», amb text d’Uriol Gilibets i il·lustracions de David Agrio. En totes dues obres, un objecte conta els fets més rellevants de les trajectòries vitals d’aquestes dones, el bolígraf de Roig i el mocador de Català; en aquest últim cas, dubtem que haja estat una bona elecció, entre altres coses per la dificultat per a representar gràficament un mocador fora del cap o del coll de ningú, i això a pesar que Català en porta un en la famosa fotografia amb l’uniforme del camp de concentració. Més enllà d’aquest aspecte –significatiu, ja que és la veu narradora i l’objecte apareix pràcticament en totes les escenes–, el problema d’aquests llibres és la sobrecàrrega ideològica i l’excés de valoració. Per exemple, quan es parla del període de presonera de Neus Català, s’afirma que «la Neus era molt tossuda i va decidir que no la vencerien», de manera que de seguida sorgeix la pregunta: aleshores, els que no van sobreviure no van ser prou tossuts? Evidentment, aquesta no és la intenció del text, però podria ser-ne una interpretació. O, en el cas de Montserrat Roig, en l’època a l’escola de monges, es diu «A la Montserrat no li agradaven les persones poderoses perquè feien el que volien», i unes pàgines més endavant es pot llegir com un elogi que «Ella feia el que volia i tampoc no feia mal a ningú»; aleshores fer el que algú vol és bo si ho fan unes persones però no si ho fan unes altres? O presentar la boutade que Josep Pla va dir a Montserrat Roig com un vertader atac; o afirmar sense matisos que la crítica no la va tractar mai gaire bé perquè era una dona. A més, caldria un poc més d’atenció a la correcció lingüística, ja que hi ha errades en l’ús de preposicions, de majúscules i freqüents repeticions i redundàncies que es podrien haver evitat. És una llàstima, perquè les vides de Neus Català i de Montserrat Roig són suficientment interessants per a escriure dues bones biografies per a xiquets i no dos pamflets.