No t’oblidis de mirar per la finestra

Aquest llibre va guanyar el premi Contes que Compten l’any 2013; el nom del guardó fa sospitar que l’objectiu s’inclinarà més a comptar que no pas a contar, com si crear una història fora poca cosa o fora insuficient (a partir de 2016, el certamen s’anomena Joles Sennell).

Des del principi de No t’oblidis de mirar per la finestra, el lector sap que el germà de Pol va morir sis mesos enrere, i que «la mare» —la mare, és clar— «no ha gosat canviar els llençols perquè encara fan olor de Roger»; això, tot i que els fills compartien dormitori. Pol està convençut que el germà tornarà convertit en cigonya, tal com li va explicar, i quan arriben aquestes aus majestuoses una s’atura al jardí, es palplanta davant del xiquet i es menja la xocolata que ell duia per a Roger; després d’aquest succés quasi meravellós, la mare accepta escoltar les aventures que, segons el nen, el germà està vivint. El problema d’aquest argument —mínim, però argument— és que no hi ha lloc per al suggeriment, s’hi explicita tot; de fet, es percep un excés de text en l’obra, ja que sovint paraules i imatges diuen el mateix: més que la complementarietat entre llenguatge plàstic i lingüístic, hi regnen les redundàncies.

Hi ha encerts en les il·lustracions, com les tonalitats porpra que al·ludeixen als difunts, el joc de serps —de peluix o de les històries que Roger contava a Pol— o la voluntat de no mostrar els rostres dels pares, però, en general, hi predomina una certa rigidesa i uniformitat. No és fàcil tractar la mort, per això caldria no oblidar el corpus de literatura infantil sobre el tema, que inclou títols com L’ànec i la mort d’Erlbruch o, en un registre més pròxim al de No t’oblidis de mirar per la finestra, Agnès Atzur, d’Albo i Auladell.