No vull ser reina!

Malauradament, són nombrosos els llibres infantils publicats per persones alienes a la literatura per a mainada que menystenen la dificultat d’escriure per a aquesta franja d’edat. No vull ser reina! no n’és l’excepció, ja que el seu maniqueisme, la manca d’originalitat literària, les picades d’ullet destraleres al lector adult i amb data de caducitat curta («A per ells, criden…») i la recerca de la complicitat fàcil el converteixen en un altre títol prescindible de la col·lecció de llibres escrits per personalitats agosarades. En aquest cas, el nom que fa d’esquer és l’ambientòloga i expolítica Mireia Boya, a la qual acompanya la il·lustradora Elisa Munsó, involuntari lliri entre cards.

El conte il·lustrat narra l’evolució de l’Amàlia, una princesa que viu en un món protegit pels Homes Foscos; és el regne de Gàrum, governat pels pares monarques i amb un avi absent, el Rei Barrut, fugit als Emirats Tropicals Units. Us sona, oi? Aliena al que li passa a la resta de la societat, un encontre fortuït amb una noia de la plebs, la Valty, li farà obrir els ulls a diverses lluites: la justícia social, l’ecologisme o el republicanisme, i descobrirà la força de l’amistat i la fraternitat.  

Amb un to que recorda una redacció de poc més de sisè de primària («Que trist saber que es destrueix la natura… Menys cotxes i més puputs!»), el text va enfilant tòpics i sentències, girs inversemblants i plantejaments bonistes que fan envermellir («Els nens i les nenes no tenen ordinadors per estudiar i els llibres són vells i estan desgastats, però juguen tots junts i contents al pati»).

Hi ha molts bons llibres infantils sobre política –Takatuka i Media Vaca en tenen uns quants d’imprescindibles a qualsevol biblioteca escolar–, llibres excel·lents que fan política sense explicitar-ho –al capdavall, política ho és tot–, llibres interessants que són pamflets i no se n’amaguen, i després hi ha nyaps com aquest que venen lluita i reflexió però que, per molt que combreguem amb el fons, en la forma no són gaire més que un mal text cunyadista, sense escletxes per als matisos o les preguntes, carregat, això sí, de bones intencions.

Els únics aspectes salvables del llibre són la contrastada il·lustració d’Elisa Munsó, d’estil caricaturesc i plena de detalls i tocs d’humor, la variada composició de les dobles pàgines i la qualitat de l’edició, de tapa dura i paper de gramatge generós, cosa que fa encara més lamentable que es malbaratin diners i talent il·lustrador en un projecte editorial que justeja tant com aquest.