Olimpus. Els mites grecs de l’Odissea a les Metamorfosis d’Ovidi

Olimpus és una recopilació necessària dels mites grecs més coneguts, per a aquelles persones que els tenen oblidats, que els vulguin conèixer, que necessiten relacionar-los amb el món de l’art o que, per exemple, hi vulguin veure paral·lelismes amb els coneguts superherois de còmic. Entendre la mitologia grega és entendre la nostra història i la nostra forma de ser, en especial la del món occidental.

És tot un goig descobrir històries universals i el pensament d’una època llunyana que, però i potser, tenia menys tabús a l’hora d’interpretar el món i les passions que movien divinitats i humans. La seva aproximació és una magnífica oportunitat per conèixer la naturalesa humana: què ens mou a fer les coses, els nostres impulsos més primitius, els nostres anhels, etc.

Gisbert ens prepara un itinerari cronològic, intentant que els mites sumin i mirant de seguir un ordre, de manera que un personatge que ha estat presentat abans sigui reconegut si participa en el mite d’un altre.

L’acostament al lector jove actual implica que el llenguatge li sigui proper. Aquí l’autor lluita per fer fàcilment entenedores històries on participen multitud d’actors, perquè la genealogia dels déus, deesses, heroïnes i herois té un abast grandiós. L’autor se’n surt bé narrant i novel·lant cada mite en poques pàgines, tot un repte.

El llibre es converteix, gràcies a la naturalesa oral dels mateixos mites, en totalment apte per a una lectura en veu alta per a tot tipus de públic. Cada capítol, d’un total de 20, funciona bé independentment de l’altre, i el darrer és un compendi d’algunes de les Metamorfosis que Ovidi va escriure entre el segle I aC i I dC. Els mites estan precedits per algun petit escrit d’un pensador, com ara Plató, Hesíode  o el mateix Ovidi, que té relació amb el personatge tractat.

Es troba a faltar la referència de les imatges aprofitades al disseny per presentar cada mite, i així recordar que els mites han estat i són referents temàtics en el món de les arts plàstiques. La composició, d’Esperança Martínez, és neta, i fa servir formes bàsiques amb algun farciment suau per emmarcar les imatges, que es presenten en una escala de grisos.