Palestina, simfonia de la terra.

La pau és el camí. Aquesta frase de Gandhi és el lema sota el qual l’autora ens relata l’actual situació entre Israel i Palestina, i ens mostra els camins possibles per a la pau. A la manera d’un mosaic, ens presenta diferents personatges que representen les posicions enfrontades del conflicte: el fanatisme sionista, el terrorisme palestí, les prostestes pacifiques, els motius de revolta i de venjança… I la confusió i el desconcert del joves personificats en l’Arik, un noi israelià, i la Djamil·la, una noia palestina, que trobaran en la música, i en concret en l’orquestra fundada per Daniel Barenboim i Edward Said, un camí per a l’esperança. Tal com explica l’autora en l’epíleg, fins a cert punt innecessari, la música és el fil conductor del relat de l’obra, que es distribueix en les quatre parts d’una simfonia. La simfonia de la terra, que dóna títol al llibre.
No es tracta pròpiament d’una novel·la —cap argument, cap tensió- però això no li treu valor. És una crònica molt il·lustrativa del conflicte, que informa -la presentació dels diferents punts de vista s’intercala amb resums històrics, àgils, que situen molt bé els lectors— i fa reflexionar. Què més volem?