Paraula i passió (Sant Vicent Ferrer, predicador)

Albert Toldrà, doctor en Història, Premi Octubre d’assaig 2000, Premi Micalet d’assaig 2011, especialista en cultura medieval i bon coneixedor de la figura i obra de sant Vicenç Ferrer, ha publicat en aquesta mateixa col·lecció En nom de Déu, sobre la Inquisició. L’autor parteix de fonts històriques originals, o bé de fonts literàries.

En aquest cas, són els sermons de Vicenç Ferrer el punt de partida per fer un retrat ampli i variat d’una època amb la figura del sant com a epicentre. Un sant que, com bé explica, va tenir una gran influència en tots els àmbits: religiós, polític, social… La seva paraula, com el mateix sant relata, atreia i captivava les multituds: «Sé que em para lleig de dir-ho, però jo parlava molt bé, era dels predicadors bons i famosos d’aleshores. […] Veure com les meves paraules els arribaven al cor, com els feia plorar.» Aquests sermons van quedar recollits a partir de notaris o escribes que en prenien nota i han estan editats en diverses ocasions.

Cada capítol de Paraula i passió consta de quatre textos: un títol, que ve a ser l’enunciació d’allò que en diríem el format sermó; un segon text, que és un fragment d’algun dels sermons, simplificat i adaptat lingüísticament; una nota a peu de pàgina que és una explicació, un exemple, un raonament… per ajudar a la comprensió del text, i, finalment, la veu de Vicent Ferrer.

Vicenç Ferrer s’adreça al lector en primera persona i des del més enllà, coneixedor absolut del món actual, de la història del país, de la repercussió de la seva obra, i no s’està de manifestar una mirada crítica sobre molts fets: «M’han convertit en un miracler banal, pintoresc i irrisori, en un ninot de falla ensucrat…» I és en aquest capítol 12, en què sant Vicent considera la seua llegenda i s’acomiada, on es mostra així d’irat pel poc coneixement que es té de la seva obra i la utilització partidista que se n’ha fet.

Un llibre amè, culte, ple de referències històriques que ajuden a situar els fets en el seu context, amanit amb bones dosis d’ironia crítica sobre la recepció i ús dels sermons. Els versos inicials de Vicent Andrés Estellés ja són una declaració de principis.