Paraules d’antes

Quina gosadia la de Cossetània Edicions al publicar aquest llibre! Potser mestre Pompeu es regirarà a la seva tomba, en sortirà i farà una bona estirada d’orelles no tant a l’editorial (les editorials no tenen orelles) com als autors d’aquest text, els dos membres del grup musical Arribar i Ploure, que sobre el mateix tema n’havien fet una cançó ben ritmada.

Però potser no ho farà, per allò que deia el poeta: «Qui perd els orígens, perd la identitat.»

El text acara de ple i amb encert la divisió existent entre la parla i la llengua. La parla és viva, col·loquial, arrelada al territori i a l’entorn familiar. La llengua ha passat i ha de passar pel sedàs de la normativa. Tot allò que es publica en català vol seguir aquesta pauta si no vol rebre un fotimer de garrotades. I tant de bo fos sempre així, perquè diuen que el català és a punt de sucumbir i omplir-se d’anglicismes o de castellanismes…

Tanmateix… tanmateix ¿qui de nosaltres no ha pronunciat mai els mots encostipat o istiu —col·loquialismes ben nostrats—, que haurien de ser substituïts per refredat i estiu? Qui no s’ha apropiat del castellanisme que ens porta a demanar carn rebossada en comptes d’arrebossada, o del barbarisme llumillu?

Doncs el text d’aquest llibre, una petita i senzilla història casolana i familiar, està farcit de paraules subratllades en negreta per indicar fins a quin punt la parla de cada dia difereix dels ortodoxos mots del diccionari. Un apèndix final ordena aquests mots en rengleres segons si es tracta de col·loquialismes, castellanismes, trets dialectals/fonètics, barbarismes o català genuí (d’aquell que corre el perill de perdre’s, com ara la locució «anar a misses dites»). A la doble pàgina final següent es convida el lector a recollir les paraules «d’antes» que pugui copsar en el seu entorn. Tot plegat és servit amb unes amables il·lustracions en línia clara de Toni Galmés, que adopten uns colors adaptats al sèpia del record que les presideix.

No es tracta pas d’una narració per ser llegida apassionadament a l’hora d’anar a dormir, sinó més aviat d’un relat que pot provocar en els lectors la passió per escoltar-nos els uns als altres, un text que desperti l’amor per una llengua que, com totes les coses vives i vitals d’aquest món de mones, té els seus tics, errors i encerts. Sincerament i humilment, crec que això és positiu… si d’aquesta obra rara i audaç se n’aconsegueix fer un bon ús a casa i a l’escola.