Per què plorem?

Bàsicament, els llibres es divideixen en dos tipus: ficció i no ficció. A partir d’aquí, immensitat de matisos que provoquen que algunes obres, com ara Per què plorem?, siguin difícils de col·locar en un o altre cistell. El llibre és definit pel seu autor, Fran Pintadera, com «un conte amb aire de poema», però el terme conte és un pèl forçat i es concreta en dos personatges –mare i fill– que lliguen, al principi i al final, el catàleg de respostes que els autors ofereixen a la pregunta del títol. Unes respostes que tenen en compte una gran varietat d’emocions: ràbia, por, tristesa, incomprensió… i contenen sobretot poesia i bellesa i una capacitat enorme de suggerir imatges. Les de la il·lustradora Ana Sender en són unes, però les de cada lector en poden ser d’altres. Ana Sender conforma embolcalls precisos i alhora bells i florits, davant dels quals embadalir-se, a cada resposta de l’escriptor.

A l’enunciat que esmentava a l’inici, aquest àlbum il·lustrat podria anar a parar al cistell de la ficció, més per la poesia de la proposta que per la narrativa, i alhora al de no-ficció pel fet de donar resposta a una qüestió que té un caire emocional, psicològic i fins i tot científic, si també tenim en compte el complet annex que contenen les obres de l’editorial Akiara.

Pugui encabir-se en un o altre cistell, o en tots dos, la realitat és que la seva execució és impecable, i el conjunt, lloable, i el lector no en surt igual que hi ha entrat. Ho fa amb frases i reflexions destacades i amb imatges inoblidables. Jo em quedo amb «sovint plorem quan xoquem contra un mur. Aquells dies, més que el cop, ens fa mal l’altura de les parets».