Piranya social

La de Piranya social és una trama àgil, farcida d’humor, presumiblement basada en (alguns) fets reals i elevada conseqüentment a la categoria de ficció (ameníssima, per cert). El punt d’arrencada de la història és la constatació, d’allò més original, de la taxonomia estudiantil latent en els centres de secundària. Per si no ho sabíeu, a dalt de tot hi ha els peixos tropicals, elitistes. I a la base, la xurma, les piranyes, amb qui s’identifica la protagonista, l’Àlex, la més friqui de l’insti. Al mig, la immensa majoria de sardinetes que fan la viu-viu en aquest particular ecosistema. Dos fets, aparentment sense connexió, propicien no pas l’ascensió de la nostra particular nerd (cosa que hauria quedat de telefilm de migdiada d’estiu), sinó un canvi d’autopercepció. D’una banda, la irrupció de la Carla, que participa dels trets de l’aristocràcia i de la púrria social… alhora! De l’altra, l’assistència a una convenció al voltant d’una sèrie que ho està petant arreu del món.

El crític boomer se situa, per raons evidents, als antípodes de la particular classificació  que genera la trama, però això no li impedeix llegir de bon grat aquesta novel·la. Pel que s’hi diu i sobretot per com s’hi diu. Al cap i a la fi, els peixos tropicals, les sardines, les piranyes i els samarucs (consulteu la Viquipèdia) comparteixen la mateixa i esperable aspiració: fer-se un lloc còmode a l’ecosistema. Interessantíssims els paratextos que introdueixen cada capítol, assimilables a uns paràmetres que, desenganyem-nos, també són cultura.