Pors, manies i vergonyes

Si fa poc més d’un any en Lluís Farré ens robava el cor amb els ulls negres del menut de ca l’Anglada (Faristol; 67), enguany torna a aconseguir-ho amb el tàndem Rita-iaia Lola, protagonistes del llibre que ens ocupa. I és que l’autoajuda ens pot resultar antipàtica, però és impossible resistir-se a una història tan ben travada: l’estructura, el ritme, l’humor, el realisme, els personatges… Fa la sensació que, com ha de ser, res no és atzarós. Quin gust deixar-se portar de bracet per algú que sap el camí i com arribar a bon port! I qui millor per dur de copilot que la Mercè Canals? Les il·lustracions acompanyen el text de manera impecable. El carregament de pors, manies i vergonyes que la Rita du penjat a l’esquena? Repte superat! L’únic que se li pot retreure és que sigui excessivament fidel al text, massa literal. Però ho diem amb la boca petita, perquè de vegades també és agradable que la il·lustració no es vulgui convertir en la reina de la festa.