Propietat imperial

Sovint, i sobretot literàriament parlant, viatge equival a aventura. Si aquest viatge té com a destinació Catai, la Xina imperial a l’edat mitjana, l’horitzó s’eixampla en més d’un sentit. D’un dia per l’altre, l’Andreu Fuster, un adolescent barceloní interessat per la botànica (i orfe i poliglot, per a més detalls) s’ha d’embarcar per satisfer un caprici del rei d’Aragó. L’acompanya en aquest periple un militar adust i resolutiu, en Berenguer de Segarra. El viatge serveix com a vehicle ideal per recrear amb profusió de detalls un Orient encara més exòtic a la baixa edat mitjana, i alhora permet il·lustrar un doble procés d’adopció. L’antic almogàver ensinistra el jove i li fa de pare, aparentment a contracor, mentre que el noi contribueix perquè l’altre recuperi la fe perduda en els lligams humans.

Cal esmentar, a banda que la novel·la hagi estat guardonada amb el premi Gran Angular, el paper rellevant que hi té l’humor, i el fet paradoxal que l’objecte que es busca (la propietat imperial del títol) en realitat no pagui la pena. Només se’ns acut un però, i és que ens hauria agradat gaudir d’aquesta aventura magnífica durant més pàgines, tal vegada aprofundint en el passat turmentat del capità d’almogàvers.