Quan s’apaguen els llums

Quan s’apaguen els llums conté en realitat dues històries perfectament travades, que comparteixen personatges i sobretot el poder de sorprendre constantment el lector. La primera narra uns fets actuals que s’esdevenen en unes poques hores i que arrenquen amb una trobada insòlita: un noi aparentment s’ha quedat a terra quan els seus companys i companyes de viatge de fi d’estudis han tornat al bus. Les professores responsables d’un altre, de viatge, l’acullen temporalment, fins que s’esclareixin les circumstàncies. El noi mostra un comportament estrany, unes respostes evasives i especialment una fixació malaltissa per una noia del grup. Aquesta fixació resultarà no ser tal. L’altra història transcorre més de trenta anys enrere, connecta tràgicament amb la primera i ajuda a entendre-la.

Mitjançant capítols curts, alguns de brevíssims, farcits de diàlegs realistes i de girs que fan ballar el cap, Santos construeix novament una ficció d’allò més poderosa al voltant de la idea de no renunciar a ser un mateix, més fàcil d’assumir avui en dia que a finals del segle passat. El vincle entre totes dues històries és un personatge que no vol que ningú cometi el seu error.

Potser la segona part és més transparent per al crític que no pas per al lector actual, ja que va ben servit de referències culturals i sobretot musicals de trenta anys abans. Malgrat tot, els temes tractats són universals i atemporals, i la forma de transmetre’ls, com de costum, impecable.