Què em contes, Caputxeta?

La Capu està cansada d’haver de fer cada dijous la mateixa cosa: portar la cistella a casa de l’àvia, i haver-ho de fer amb la mateixa capa vermella que, per tradició, han de portar les noies. Aquest dijous, però, diu no. Vol ser ella qui triï les coses.
El potencial lector hi troba la gràcia si coneix la rondalla original.

L’autor escriu un text amb bon ritme però no gaire ric sobre la voluntat de canviar el que està establert, encara que sigui injust. Ho fa sense entrar en la psicologia dels personatges, i aquí és on l’escrit es mou de manera difusa i poc definida; a estones està agafat amb pinces i es mou en la superfície. La història és edulcorada, i els personatges, paradoxalment estereotipats, ja vistos.

Les il·lustracions de qualitat, amb efectes difuminats i una gamma de colors suaus, disten de transmetre l’energia i la voluntat de regeneració que proposa la protagonista. Totes són a sang, però deixant respirar el text bé; mostren uns espais i paisatges una mica freds i un puntet desolats, que a estones recorden els fons de pintures medievals o renaixentistes. Generador sempre d’atmosferes inquietants i màgiques, l’artista queda lluny aquí d’alguns dels seus magnífics treballs.
Puybaret ens mostra a la portada una protagonista caracteritzada com una superheroïna preadolescent, totalment apoderada.

Potser aquesta caputxeta, la Capu, no és tan diferent o trencadora com ens ho pinten, encara que –fet altament subjectiu– sigui de molts colors. A les pàgines finals, la frase «era feliç perquè  era ella mateixa» resumeix potser aquest suflé que, en la meva opinió, se’ns mostra.

L’edició d’Animallibres, com sempre, és de qualitat, especialment el gramatge i la textura del paper.

Nota: Moltes de les il·lustracions que acompanyen aquesta ressenya són detalls de la pàgina, no es mostren en la seva totalitat.