Que ve el diluvi!

Tres nens de poble, en el millor dels sentits, opten pel compromís de convertir-se en herois així que dedueixen que el diluvi tornarà a assolar, si més no, el llogarret on viuen. En Quim, en Poliprou i en Biel, que és qui narra la història, s’apressen aleshores per reservar i apartar una parella de cadascuna de les bèsties que tenen a l’abast. Com que no tenen recursos per construir una arca a l’estil del patriarca Noè, opten per dur les captures a l’ermita, situada dalt d’un turonet. L’obtenció dels exemplars i el seu manteniment tindrà com a conseqüència un seguit d’anècdotes simpàtiques. El resultat, malgrat la trajectòria consolidada de l’autor, no aconsegueix implicar el lector. I no és sols perquè els infants possiblement no sàpiguen qui va ser Noè, sinó possiblement perquè no entenguin el mecanisme de rogatives, vigent en alguns llocs (i perfectament respectable), segons el qual treure en processó una determinada figura religiosa intercedeix davant la divinitat per fer ploure. I, és clar, si tots els pobles de la zona han recorregut al mateix recurs, quin resultat se’n pot esperar? Un altre detall que remet a èpoques passades és l’afany protector d’en Biel, que se la juga per salvar la guapíssima Marta d’un perill. Les il·lustracions, dinàmiques i amb traços desenfadats, contrasten amb el missatge un pèl conservador del text.