Rebaves!

Jordi Fenosa (Barcelona, 1965), autor d’obres tan conegudes com Columna de fum (Animallibres) i il·lustrador prolífic, ens ofereix un interessant joc de paraules amb les aventures i desventures del pobre llimac Octavi.

Tot comença quan aquest gastròpode es troba, sorprenentment, a la nevera d’un humà, on ha arribat amagat a dins d’un enciam. Allà coneix un sense fi de personatges curiosos amb noms estrafolaris. Així, per exemple, un formatge rocafort rep el nom de Tuf, i un seguit de begudes i productes elaborats s’agrupen sota el nom de la Banda dels Potingues. Però, malauradament, aquest joc de paraules i frases fetes –l’expressió més usada pel llimac és «Rebaves!», que dona nom al títol del llibre– aconsegueix donar la impressió que tot plegat és un conjunt d’aventures que, sense un fil definit, s’enllacen una rere l’altra sense un objectiu clar. Per què, pot preguntar-se el lector, l’Octavi vol marxar de la nevera on ha anat a parar? I si és així (espòiler), com és que al final s’hi afegeixen la Pepa i el Micaco, que mai havien expressat la voluntat de fer-ho? Durant la lectura es té la impressió que manca un pal de paller que ajudi a trobar sentit a la lectura més enllà del joc literari. 

He de dir, a títol personal, que sempre m’han sorprès les històries on alguns animals, vegetals o objectes parlen i d’altres no, i en aquesta narració això encara s’accentua, ja que la Pepa i el Micaco són vegetals –concretament una poma i una nespra–, i per contra l’enciam que s’estava menjant l’Octavi, el protagonista, no es queixa de la seva mala sort. O, per exemple, el gos de la casa o la garsa que està a punt de cruspir-se el protagonista s’expressen amb el so propi dels animals que són, però per contra el llimac està carregat d’enteniment i de bones maneres. Potser és que soc molt clàssic, però quan els animals parlen a les faules no deixen de ser paròdies del món que vivim, igual com passa en clàssics com El vent entre els salzes, de Kenneth Grahame, o a les aventures del conillet Peter, de Beatrix Potter. I la sorpresa personal ve donada perquè un fet com aquest em crea una sensació d’arbitrarietat que em pesa. Bé, però tenint en compte que la lectura va destinada a nens i nenes a partir de sis anys, potser això és merament secundari.