Rei

Dels nens perduts al bosc se n’ha fet molta literatura i cinematografia; només cal recordar El llibre de la selva, de Rudyard Kipling, i el seu entranyable Mowgli, la història basada en fets reals de Kaspar Hauser, o la pel·lícula L’enfant sauvage, de François Truffaut, inspirada en la història de Victor d’Aveyron, un nen que el 1790 va ser trobat als boscos de França, prop de Tolosa, on aparentment havia passat tota la infantesa. També l’escriptor Gabriel Janer Manila va escriure al respecte, amb el seu llibre He jugat amb llops (La Galera, 2009). És, doncs, gairebé un subgènere que a més ha desenvolupat teories diverses entorn de la bondat innata o no dels infants. 

Mónica Rodríguez (Oviedo, 1969) reprèn el subgènere amb la història de Rei, una novel·la que va merèixer el Premi Edebé de Literatura Infantil. La narració transcorre en una ciutat d’un nord fred i nevat on un infant es veu obligat a marxar de casa per fugir d’un padrastre maltractador. El nen, d’edat inconcreta, acaba trobant refugi en el si d’una gossada on cada un dels seus membres té un paper, a imatge i semblança d’una colla d’amics. Allà el petit Rei se sentirà segur i acollit, malgrat que tot es girarà quan la seva existència és revelada. La història, inspirada en la del petit Ivan Mishukov, ens mostra com l’amistat i la companyonia no són exclusives de l’espècie humana. 

L’autora, amb una llarga trajectòria en el món de la LIJ, amb més de seixanta obres publicades i guardonada amb els premis més importants, ens ofereix un retrat proper de la vida d’aquest infant fugitiu. El ritme de l’obra es desenvolupa amb ofici, sabent tensionar els moments de perill necessaris i convertint els secundaris, en aquest cas els companys del nen, els gossos, en personatges que adquireixen personalitat pròpia. L’autora ens retrata, doncs, una societat no humana en la qual prevalen amb més justícia i honradesa els valors que a voltes només atribuïm a les persones. Un bon relat que ens porta a una reflexió profunda sobre la nostra espècie en relació amb els que conviuen en aquest mateix món. 

Les il·lustracions, que no arriben ni a la desena, fan el que bonament poden en el poc espai que se’ls destina.