Ser feliç és fàcil.

No es pot negar que Care Santos és una autora amb una sòlida trajectòria. Ni tampoc el seu extraordinari ofici. Un llibre seu mai no és avorrit ni descompensat ni mal escrit. Ser feliç és fàcil respon a aquests elogis: construït en forma de diari d’una adolescent, l’Analí, presenta un bon aprofitament de la perspectiva narrativa i un bon ritme, amb escenes que no s’ordenen linealment sinó responent al moment en què l’Analí les escriu, la qual cosa dóna dinamisme a l’acció sense que es produeixin confusions lectores.
És llàstima, però, que en la creació dels personatges el lector tingui una sensació de dejà vu: la nena xinesa adoptada i adaptada, els pares trempats i com cal, la iaia enrotllada, el nen estudiós que es fa guapíssim quan es posa llentilles, la bruixeta amiga que fa màgia bona… El missatge, ben explícit en el títol, centrat en la multiculturalitat és molt correcte, però acaba tenint un cert aire d’aquella enganxina que portaven els cotxes fa uns anys: «to er mundo é güeno».