Tot el que sé quan m’enfado

És ben sabut que Jaume Copons ha escrit un munt de novel·les, cançons i guions i ha col·laborat en sèries infantils de televisió que han estat mítiques, com ara Barri Sèsam. Potser, però, el que no és tan conegut és que li agrada passejar sense rumb fix, mirar els aparadors de les sabateries, escoltar la mateixa cançó una vegada i una altra, cuinar espaguetis a la carbonara i llegir diversos llibres alhora. Amb tot, el que sí que tenia ben amagat era el remei per desenfadar-se. Sort que per fi ens l’ha desvetllat.

Així, a Tot el que sé quan m’enfado, Copons es deté en un fet universal: poc o molt, tothom s’enfada. I, quan ens enfadem, diem coses que no volem dir i fem coses que no volem fer. Ara bé, ho podem evitar? A partir d’aquesta pregunta l’escriptor desencadena una història amb una protagonista que, efectivament, s’enfadava molt, molt, molt. S’enfadava, entre altres coses, perquè no li compraven el que volia, perquè no podia vestir-se com li venia de gust, perquè no li sortia bé un dibuix i, sobretot, perquè li demanaven que no s’enfadés més. Deixar d’estar contrariada semblava, doncs, dificilíssim, però la tristor i l’abatiment que li provocava l’empenyeran a buscar, per fi, la manera de desenfadar-se.

Les fantàstiques il·lustracions d’Emilio Urberuaga combinen amb la història de Jaume Copons, ja que regiren entre l’imaginari infantil per representar gràficament l’enuig, amb uns encertats nuvolets, i les expressions de descontentament. Uns dibuixos senzills de línia negra amb traç de tinta que segueixen fidelment l’estil de l’il·lustrador, intensifiquen la narració i amaguen hàbilment un retrat de Copons. Ja podeu respirar fondo i comptar fins a deu però, potser, fins que no llegiu aquest àlbum no descobrireu l’autèntic mètode amb què treure’s el disgust. I paga la pena, feu-me cas!