Un dia amb en Mus

L’univers gràfic de Claire Lebourg (París, 1985) és delicat: estampes sovint d’interior sense emmarcar o bé delimitades per un traç prim i premeditadament imperfecte; escenes senzilles però amb molts detalls, on predominen gammes diluïdes d’ocres, de grisos, de blaus verdosos esguitats d’algun objecte roig o groc: els calcetins de Mus, la mànega de vent, o la cadira-flotador, per exemple. També és un món ple d’humor que sorgeix pertot: el caràcter del mateix protagonista, un animaló tranquil·lot i de bon cor a qui «l’agitació matinal el treu de polleguera»; Mus s’estima la vida solitària tan a la vora de la mar, que, en pujar la marea, l’aigua inunda l’habitatge; per això, quan Bitxo, una mena de morsa, hi apareix i ha de quedar-s’hi perquè ha emmalaltit, Mus el cuida de grat, però també s’alleuja quan per fi se’n va el visitant intempestiu. A més de l’anècdota, el lector somriu amb les expressions dels personatges –els ullets, les extremitats impossibles– i, sobretot, quan coneix determinats fets abans que Mus se n’adone en la transició del primer al segon capítol: les complicitats necessàries entre imatge i text.

Claire Lebourg tracta amb cura les bestioles que inventa, sovint respectuoses amb altres individus: cada dia, Mus retorna al mar peixets, mol·luscs i algun cranc «a qui la pujada de la marea ha agafat desprevinguts», un tret més d’aquests éssers afables, però no bledes ni carrinclons. La naturalesa té, doncs, un lloc destacat en els llibres de Lebourg, i també l’art, bé com a motiu central de l’argument –poques històries evoquen amb tanta força i ironia el treball de l’artista i, alhora, el desencant dels retratats com Quelle horreur! (L’école des loisirs, 2018)–, bé d’una manera més subtil, com el dibuix que Bitxo ha deixat en una pedreta i que Mus trobarà per casualitat.