Una cangur excepcional

Teresa Guiluz (Vilanova i la Geltrú, 1966) va aparèixer amb força al món de la literatura infantil quan va guanyar, el 2019, el premi El Vaixell de Vapor amb L’extraordinari cas dels objectes apareguts. Autora de llibres de text i col·laboradora a les revistes Cavall Fort i El Tatano, Guiluz ens presenta ara una història que parteix de la polisèmia de la paraula «cangur».

Tot comença pel Max, a qui el que li agradaria de debò és compartir els caps de setmana amb els seus pares i no estar a càrrec d’una cangur a qui, en venjança per aquesta situació, ell s’encarrega de fer-li la vida impossible. Finalment, però, apareix la Lisa, voluntària de Cangur Acció, una associació sense ànim de lucre que es dedica a protegir els cangurs arreu del món. I aquí rau l’error, derivat de la polisèmia del mot «cangur», i al mateix temps la solució al caràcter agrest del Max. 

La història, interessant inicialment i ben tramada, fa un bon ús de tòpics típics del món de les cangurs que afegeixen un toc irònic al conflicte del Max. Però fa un gir massa sobtat, fins i tot increïble, pel que fa al caràcter del personatge principal, convertint aquell nen rebel, gairebé odiós, en un xai amb l’aparició de la Lisa, la suposada «cangur». Tot plegat fa que el lector se senti perdut amb el gir de 180 graus de la història i la increïble successió de fets que s’esdevenen a partir d’aquell moment per salvar un cangur del circ Truc. La manca de to coherent entre la realitat i la fantasia provoca que el lector estigui pendent dels avatars que decideix l’autora, alguns d’ells trets de la màniga d’un prestidigitador –com la fugida increïble amb un globus aerostàtic dirigit per un personatge que sembla un superheroi, la confusió entre navegació i conducció de l’aparell, la imbecil·litat del director del circ i dels seus sequaços, etc.

Personalment crec que a la història li mancaria una bona llegida i revisió per afinar-la, a part d’esmenar algunes incoherències com el fet que els cangurs no mengen fulles d’eucaliptus per la seva toxicitat, que els provocaria mal de panxa. 

Sobre les il·lustracions, d’estil Jordi Labanda, hem de comentar que malauradament hi ha errades de lectura i de maqueta (p. 81) que no casen amb el text, com dibuixar una taronjada quan hauria de ser una Coca-cola (p. 19) o uns cabells grisos i estirats per uns cabells «fins i arrissats», cosa que fa que la bona feina de l’il·lustrador quedi desvaloritzada.