Vides secretes

Vet aquí un llibre d’emocions sense l’habitual excés d’obvietats. Comença amb una invitació general al misteri:

«El món s’alenteix i la nit s’estén 
sobre les muntanyes, els rius i els oceans, 
i aixopluga les vides secretes d’esperits salvatges, 
fugitius furtius de les mirades dels humans.»

A partir d’aquí, les paraules i els dibuixos de Vides secretes configuren un poema que ens endinsa, somiejant, en una nit serena d’animals salvatges, de paisatges propers i de llunyanies submarines. Gemma Capdevila pinta un viatge de la memòria remota que es fa nit dels temps, per fondre’l amb l’ara constant de la Natura, mirant que tota aquesta vida, plena en la petitesa, l’enormitat, la placidesa o la inquietud, embolcalli qui mira i llegeix.

Arriscant l’elegància a favor de l’expressivitat, amb un realisme més procliu al dinamisme que a l’estàtica del collage, l’autora desplega els seus recursos de dibuix i pintura, amb l’aquarel·la i el llapis de color, apassionadament, forçant el resultat fins una mica més enllà d’on seria raonable. Però el resultat justifica els excessos. Un llibre amb cor.