Wen i Long

Si no estem malfixats, amb Wen i Long Lluís Prats, consolidadíssim autor, guanya per tercer cop el Premi Folch i Torres de literatura infantil (les ocasions anteriors van ser als anys 2014 i 2019 amb Hachiko, el gos que esperava i Estimat monstre, respectivament). En Long és un dels cinc mítics dracs xinesos, l’únic que es va escapar del destí de convertir-se en un dels quatre grans rius. Quan ensopega amb un nadó abandonat, decideix pujar-lo. Es tracta d’una nena, a qui anomenarà Wen, i que a mesura que creixerà es farà preguntes i explicitarà la necessitat de tenir una família. Tot i que aparentment amb alguna reticència, en Long la porta a conèixer diversos models de família, de classes socials i extraccions variades, perquè pugui triar on incorporar-se, i comença amb l’emperador i les seves filles.

La història presenta prou elements per connectar amb el lector, narrats (també il·lustrats) amb imaginació i delicadesa: protagonista òrfena, mentor poderós, recerca iniciàtica, creixement interior… Malgrat l’ofici innegable de l’autor, el resultat trontolla en els detalls. Ens sobta, per exemple, que el primer que trobem sigui la lletra de la cançó Puff, el drac màgic, així com que cada capítol estigui introduït per un fragment poètic més un sumari de l’acció consegüent. Això últim desvela esdeveniments i en alguna ocasió fa perdre intriga. A més, resulta ben estranya la figura de la narradora, que interpretem (no s’arriba a explicitar) que és una papallona, de la qual no sabem gran cosa i que interactua amb el drac i l’interpel·la.

Discrepem, finalment, amb determinats aspectes lingüístics, com per exemple ometre els articles personals en el títol (que en català oriental hauria de ser La Wen i en Long), alguna confusió entre sentir i escoltar, així com algun ús impropi del verb esmerçar.

Amb el desenllaç, de gran bellesa, descobrim el caràcter recurrent de la tasca del drac.