Xocolata i mosques

En Quim vol tant sí com no un paquet de cereals QuikekXococrek. El que no sap és que a conseqüència del seu desig en Quim, la Mila, la seva germana de dos anys i els seus pares es veuran submergits en una cursa frenètica per salvar-se del segrest d’una colla d’extraterrestres que se’ls emporten a l’ombra de Mart. I és que, degut a la rotació mimètica amb el planeta vermell, l’ésser humà no s’ha adonat que el sistema solar inclou un planeta on una civilització d’éssers amb nas en forma de trompeta malden per sospesar la intel·ligència humana. I per fer-ho res millor que segrestar la família d’en Quim i obligar-los a superar un seguit de proves. Tot acaba quan, de retorn a la Terra, en Quim no detecta ni la més mínima prova del viatge interplanetari tret de la seva germaneta.

Semblaria que la narrativa infantil necessita l’acció com a principal motiu d’existència. I seguint aquesta màxima l’obra de Rosa Pagès no n’és l’excepció. Semblaria que aquest frenesí sigui l’únic motiu per mantenir els preadolescents lligats a la cadira i amb el nas a un llibre, però al final el contingut acaba sent més com un menjar ràpid que no pas un menú degustació on continuar arrelant un cert gust per la lectura. L’obra de Pagès ens ofereix un seguit de capítols en què és necessari, segons els protagonistes, superar prova rere prova per poder ser retornats a la Terra sans i estalvis. Però aquestes proves no tenen ni solta ni volta: el seu únic motiu és l’aparició en un o altre moment dels superherois que el protagonista admira, que els permeten sortir dels atzucacs. Però, em pregunto: quin sentit té anar allargassant innecessàriament l’acció? A més de situacions sortides del no res, com la recerca d’energia, l’aparició de superherois, el judici final dels «marcians»…, tot plegat un seguit de solucions extretes gairebé per atzar que fan pensar que la novel·la ha estat escrita de bursada. Les il·lustracions, amb un deix de manga, tan sols decoren, sense aportar gaire (i si no, només cal veure la pàgina 109).