Kambirí

Recordo, de fa anys, la pel·lícula Balzac i la petita modista xinesa, ambientada en la Revolució Cultural, en la qual dos nois anaven al poble veí a veure pel·lícules per després narrar-les i recrear-les, de viva veu i amb tots els detalls possibles, als seus compares. Lluís Prats, un escriptor que ens ha mostrat diversos registres en les seves obres, ha excel·lit en la narració literària de fets que han donat peu a pel·lícules i que tots en teníem les imatges ben presents abans de llegir aquestes obres: Hachiko, el gos que esperava (La Galera, 2015); Merrick: la veritable i meravellosa història de l’home elefant (Columna, 2016)…

Prats em recorda aquells nois, pel fet de narrar literàriament una pel·lícula. És la sensació que també m’ha recorregut l’espinada mentre llegia Kambirí, guardonada amb el premi Ramon Muntaner i construïda a partir de la vida del personatge conegut com el Metge de Lampedusa, que atenia milers de migrats que arribaven a l’illa, i d’un fet concret, la recerca d’uns pares adoptius per acollir una nena africana que havia perdut la mare durant l’arriscada travessa del Mediterrani.

A la novel·la, Kambirí és una nena que perd la mare en la travessa, i el doctor decideix adoptar-la, amb l’ajuda de l’encarregada d’un bar on acostuma a anar i de tot d’entranyables clients de l’establiment. Kambirí es farà gran envoltada d’un món ben peculiar i entranyable. La narració és fluida, clara, àgil, amb tocs poètics; el ritme, regular i constant, i l’estructura, equilibrada. L’ambientació i els personatges són summament treballats; fa la sensació de trobar-se embolcallat pels escenaris i persones d’aquelles pel·lícules mítiques ambientades a l’illa de Sicília, com ara El cartero de Neruda, o bé Cinema Paradiso… I, com en aquests films, l’autor es mostra capaç de tocar de ple la fibra més sentimental d’alguns lectors. A estones, però, es recrea un pèl en excés i pot embafar altres lectors. Uns i altres, tanmateix, poden quedar captivats per la lectura d’aquesta pel·lícula.