Yannis, el nen que no plorava

Yannis, el nen que no plorava va de persones que emigren: el dia que Yannis ha d’abandonar el seu país per anar a viure a un altre lloc, a l’altra banda de l’oceà, se sent molt trist; deixa amics i familiars, i no sap si els tornarà a veure.
Es tracta d’una història recuperada —sense modificacions aparents en el text— dels anys vuitanta, però que avui, pel tema, no queda gens desfasada.

La idea del llarg viatge pot resultar atractiva, per la vida que queda enrere, pel nou món que ens espera. Així mateix ho és des de la mirada d’un nen, com la del Yannis del conte, ja que ho viuen des de la innocència, de vegades la incomprensió, arrossegats per les decisions dels adults. Ara bé, encara que per molts sembli una obvietat, l’important és el com, no el què. Cal anar amb compte, doncs, quan es vol explicar un relat d’aquesta índole, de no caure en sentimentalismes; trobar el punt just costa. Potser la imatge de les llàgrimes primer empassades pel mar i després retornades en forma de bola de cristall plena de papallones no hi ajuda; la imaginació pot fer males passades.

D’altra banda, la proposta artística, de tall clàssic, aconsegueix embellir el relat. De fet, quan parlem d’àlbum il·lustrat, les imatges poden disfressar una història que fluixeja. De composicions força cuidades i harmòniques, colors en general ben combinats —tret d’alguns excessos cromàtics— i un bon treball de personatge, les pàgines d’aquest llibre fàcilment poden atraure l’interès dels infants, perquè s’acosta al seu llenguatge, perquè empatitza amb ells des del dibuix.