A la cua de l’arca

Dos ratolins passegen pel bosc. Tot d’una, entre festes i moixaines, topen amb una cosa que els crida l’atenció: una llarga cua d’animals que esperen per entrar… on? Parlen de «l’Arca», un vaixell de fusta construït per un tal Noè per salvar d’un diluvi els animals de la Terra. Els protagonistes escolten astorats: un diluvi?! Quaranta dies i quaranta nits?! A vegades, però, res és el que sembla…
 
El tàndem grec format per l’escriptor Anthonis Papatheodoulou i la il·lustradora Iris Samartzi torna de nou de la mà de Kalandraka després de meravellar-nos amb L’última carta. Aquesta vegada juguen amb la coneguda història bíblica de l’Arca de Noè, com ja s’ha fet abans en altres llibres per a infants, però sacsegen el relat amb un final inesperat.
 
A la cua de l’arca reuneix tot d’ingredients que funcionen d’allò més bé en un àlbum dirigit als més menuts: una estructura narrativa enumerativa; dos petits protagonistes amb qui poder empatitzar; una incògnita que genera intriga, ens fa avançar i es resol al final de manera sorprenent; així com una proposta estètica original, acurada i agradable. Samartzi dona vida al bosc i als animals que apareixen al relat amb un preciós collage fet amb materials reciclats –que serveixen de pista per entendre el que està passant– al qual afegeix traçades de llapis i taques de colors. 
 
El format de l’àlbum –vertical i estret– pot semblar que li resta espectacularitat, però permet jugar amb el fet que només puguem veure parcialment la llarga cua que fan els animals, com si fóssim els menuts protagonistes, i aconsegueix així mantenir el misteri. A més, quan la magnífica il·lustració final es desplega aquest format acaba de prendre tot el sentit.
 
En definitiva, un àlbum que farà passar una bona estona als més petits i que al mateix temps no deixa de ser –ho entendreu en llegir-lo– un gran homenatge al teatre i a la cultura.