El príncep Serafí

Si pensàvem que els prínceps només es casen amb les princeses i les princeses amb els prínceps, estàvem equivocats. I si crèiem que ells tan sols són valents i forts i elles fines i boniques, doncs també ens equivocàvem. El príncep Serafí és molt presumit i, cada matí el primer que fa és mirar-se al mirall i preguntar-li: «Qui és el príncep més bonic?» Es pentina la cabellera rossa, que li arriba fins al turmell, i l’adorna amb un llacet. El príncep Serafí té un desig, que és casar-se, i per complir el seu somni penja un cartell amb una oferta de compromís. Pel palau, hi passen pretendents i pretendentes de tota mena, però cap li acaba de fer el pes.

D’uns anys ençà, hi ha una tendència clara a capgirar els contes tradicionals (de reis i reines, prínceps i princeses) i, en aquesta línia, sovint s’introdueix la temàtica LGBTQ+. Recordeu Rei i rei, La princesa Li o Titiritesa, tres àlbums que trenquen amb les relacions heteronormatives, l’única realitat que sempre s’ha mostrat en aquest tipus d’històries de palau. Però més enllà del valor que pot tenir el missatge –i les bones intencions–, cal ser crítics a l’hora de valorar l’obra en si i no deixar-nos portar per les ganes que hi hagi presència de diversitat en la literatura infantil. Quan volem anar a l’altre extrem, hi ha el perill de caure en alguns clixés (il·lustracions adotzenades, abús del rosa i els cors), també. Per què un príncep queer ha d’adoptar els trets de les princeses estereotipades? Potser és el moment d’alliberar-nos de tot això i plantejar una cosa diferent que trenqui amb els tòpics d’una manera més profunda.

De tota manera, si en els tres àlbums esmentats més amunt els protagonistes acaben casats o amb la persona que estimen, aquí no; el príncep Serafí decideix que no li cal ningú i que sol pot fer el que realment desitja: «El meu somni és ser ballarí», diu. Almenys el desenllaç arriba a sorprendre.