Espècies singulars

Qualsevol text narratiu de la llargada que sigui és la crònica d’una evolució. Si ens posem exquisits, podríem etiquetar-ho sota la idea de Bildungsroman, on l’arrel Bildung- al·ludeix a la construcció i –roman té a veure amb novel·la. Conseqüentment, en tota novel·la N, el protagonista P1, inscrit en un temps i un espai, tot interactuant amb altres personatges (P1, P2…) canvia per esdevenir un P1’, una versió diferent d’ell mateix.

Aquestes premisses són perfectament vàlides per a aquesta novel·la, en què tant en Tristany (P1, per entendre’ns) com la Geneviève (P2) pertanyen per decisió pròpia a espècies singulars. Ell, solitari de mena (però no pas misantrop), emprèn una estada lingüística al sud-oest de França l’estiu previ al seu ingrés a la universitat per estudiar Biologia. Sent una inclinació innata pel medi aquàtic, potser conseqüència d’haver nascut a Banyoles de pare català (que li imposa un nom de ressonàncies artúriques) i de mare australiana (originària de la localitat de Darwin!). S’està a casa d’una particularíssima família on conviuen, amb una certa tensió, tres generacions. En Tristany divideix el seu temps entre les classes de francès, la natació a mar obert i les freqüents visites a l’aquari de La Rochelle. És allà on es referma la seva passió per la ictiologia alhora que en descobreix una altra, de passió, encarnada per una estudiant de fotografia (la P2 de fa unes línies), també de difícil encaix en la societat convencional.

Al llarg de les pàgines d’aquesta novel·la assistim a un idil·li en grau de temptativa, per dir-ho així, articulat al voltant d’uns personatges polièdrics, molt ben construïts, i que es refermen constantment i a consciència com a pertanyents a espècies singulars, potser per la seva tendència a nedar contra corrent.

El lirisme present arreu i la tensió amorosa irresolta exigeixen un lector expert, i aquí ens agafen dubtes de si es tracta d’una novel·la juvenil o bé si potser encaixaria millor en una col·lecció adreçada al públic en general. Novament ens trobem amb un ús millorable del francès. En un moment determinat algú s’adreça al protagonista amb la fórmula monsieur + el nom de pila, inusitada per no dir inexistent en la llengua dels veïns del nord.

NarrativaRealisme