La Colla del Prisma i el misteri de la moneda d’or

Escrita a quatre mans —tot fa sospitar que la neuropsicòloga E. Flores hi ha intervingut més que el veterà matemàtic C. Fabretti—, aquesta novel·la pertany al gènere de narracions detectivesques protagonitzades per una colla de nois i noies, als quals aquí cal afegir una mestra, dues iaies i un gos.

Ambientada íntegrament a Girona (se’n cita el Call, el Museu de la Història dels Jueus, la Llibreria 22, etc.), el relat comença quan, badant per la finestra de la classe, l’Elna, d’onze anys, observa l’intercanvi d’un objecte brillant entre dos vianants. A partir d’aquí, tot va a un ritme accelerat gràcies al bon pols narratiu dels autors, que encadenen capítols curts, molts dels primers destinats a descriure la incorporació de nous protagonistes. Els personatges se solidaritzen ràpidament entre si, abandonant a l’acte recels o manies personals, i cadascun degudament tipificat fins a esdevenir un dels arquetips habituals en tota novel·la juvenil detectivesca (el xiquet matemàtic, el forçut, l’audaç, la iaia memoriosa, etc.). La colla l’acaben formant set membres, tants com colors es desprenen del prisma de Newton que dona nom al llibre, i de tant en tant al text s’hi insereix un enigma, concepte (per exemple, la gàbia de Faraday) o teorema aritmètic destinat a fer que els personatges puguin sortir d’un mal pas, però que els lectors destinataris tendiran a acceptar com a vàlid —sense assimilar-lo— a fi de poder passar tot seguit al capítol següent… I endavant les atxes!

El text s’ha creat amb frases breus i expressives (de les quals moltes, i no forçosament les més remarcables argumentalment, segueixen la moda recent d’anar destacades en negreta o color; algun expert hauria de demostrar els avantatges lectors que se li suposen). Respecte a la il·lustració, abundosa i també bicolor, genera el dubte de si els retrats dels personatges i escenaris (escassos) no són massa infantívols, arrodonidets i amables, per a la suposada audàcia i competència lectora dels destinataris de l’obra. I no és que siguin imatges de mala factura, sinó que no concorden gaire amb el registre del text.

La cloenda del relat deixa endevinar que després d’aquest en vindran d’altres: «—L’aventura continua —va dir l’Elna…».