La marca del lleó

Les escriptores barcelonines Núria Pradas i Glòria Sabaté han unit les forces per oferir-nos una història de bruixes blanques i negres, relíquies sagrades i roures que es mouen per art de màgia, tot envoltat d’una Barcelona on s’oculten les pistes que permetran desentrellar el conflicte. 

Els bons oficis literaris de totes dues autores han quedat més que demostrats amb anterioritat. La primera, amb més de cinquanta obres publicades i guanyadora del Premi Ramon Llull d’enguany, i la segona, doctora en Filologia i professora universitària, semblaria que tenen les habilitats necessàries per formar un duet literari invencible. Malgrat tot, però, el resultat final de l’obra em deixa molts dubtes. I és que treballar a quatre mans, per experiència pròpia i d’altri, no és gens fàcil, i més quan s’està elaborant una novel·la tan ambiciosa com podia haver arribat a ser aquesta. Hem de tenir en compte que quan parlem de bruixes catalanes a molts ens ve al cap la trilogia de La guerra de les bruixes de Maite Carranza, i és fàcil que qualsevol comparativa surti mal parada enfront d’aquesta magna obra. 

Sent més precisos, observem, a tall d’exemple, que a voltes és present una voluntat excessiva de mostrar els coneixements sobre l’època presentada (vegeu pàgina 106), que suposa aturades a vegades innecessàries en la trama de la novel·la; hi ha reaccions poc creïbles (com pot ser que després que la Jana, una jove bruixa blanca, hagi fet que un roure camini els seus amics, que ho han vist tot, gairebé ni s’immutin?), i un temps intern poc tensionat o erròniament calculat (perquè, com pot ser que la mare de la Jana s’estigui morint i que per curar-la necessitin trobar immediatament la relíquia i així i tot esperin que es faci fosc?, que no corria pressa?). Crec que tot plegat fa d’aquesta novel·la un text al qual hi manca una revisió i ampliació.