L’ascens dels rebels

Alguna vegada hem parlat de la saturació (no ens atrevim a fer servir el terme «excés») pel que fa al nombre de novel·les del subgènere distòpic. Tothom és lliure d’escriure el que vulgui, per descomptat, i hi ha raons de pes per justificar que es prodiguin mirades incertes cap a un futur gens esperançador. També hem comentat l’efecte dissuassori que ens genera l’ús reiterat (tal vegada «abusiu») del terme trepidant en la contracoberta d’un llibre. Amb aquestes credencials val a dir que vam començar a llegir L’ascens dels Rebels amb una certa reticència.

Les premisses ens són familiars. Tres-cents anys més endavant. Els rebesnets dels supervivents d’una catàstrofe mediambiental viuen sota terra, en una societat estructurada en dos estaments: un de superior (Patriotes) i un de subordinat (Rebels). Com a ritu iniciàtic, els joves han d’optar per l’adscripció a un dels deu ministeris que regulen la vida. La Nira, la protagonista, de la casta dels Patriotes, es decanta, contra la voluntat paterna, pel departament que pretesament estudia les condicions de la superfície i la possibilitat de retornar-hi. En la seva elecció l’acompanya un noi Rebel, en Gavin, que l’odia. De seguida descobreixen que les condicions de supervivència (no en direm «vida») en el «nou» món no són pas les que pensaven. I que la mateixa opció és una trampa mortal.

El rerefons de la història és, en darrera instància, prou conegut, però cal destacar de totes totes l’ofici de l’autora, ja que aconsegueix en la mateixa mesura sorprendre el lector i fer-lo patir, que no és pas poca cosa.

Afegim finalment que L’ascens dels Rebels ha merescut el Premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil 2024. I ens sap greu que per un cúmul de raons desconegudes el llibre, publicat fa gairebé un any i mig, ens arribi a les mans tot just ara.

NarrativaCiència-ficció