Like. Blau

El gènere distòpic ens acompanya: la denominada «nova realitat» n’ha esdevingut un context adient. Durant aquesta primera entrega de la saga, la mare de la protagonista i la Kas, l’heroïna, bescanvien aquest missatge: «Defineix “normal”.» En un futur proper l’estatus depèn del nombre de likes obtinguts a les xarxes. Cal sotmetre’s als «suggeriments obligatoris» (perillós oxímoron que millor que no transcendeixi) imposats per Magnus, líder absolut, omnipresent, que garanteix l’ordre i el control necessaris després d’una crisi planetària, en detriment de la llibertat. La Kas, tot i pertànyer a un estament baix, té el privilegi de formar-se en una escola on no hi ha llibres, inserida dins una societat classista on l’aparença de felicitat, proclamada a les xarxes, és el més important. L’exili forçat d’una veïna anciana al Paradís (sic) fa que la Kas acabi qüestionant-s’ho tot.

És difícil valorar una sèrie per un episodi, encara que l’acció estigui empeltada de referències d’indubtable qualitat i vigència: La fuga de Logan, Un món feliç, 1984, Els jocs de la fam, Fahrenheit 451… Si aquesta saga serveix perquè el lector inquiet accedeixi a les fonts, prèvia mediació, benvinguda sigui. Malgrat tot, a pesar de l’indubtable ofici de Pasqual, l’espai no permet aprofundir en uns personatges deutors de les referències apuntades. L’afany d’eclecticisme, a banda, fa barreges curioses: el símbol de la Resistència (terme que ja apareix a La casa de papel) és l’arc de Sant Martí, que remet a les reivindicacions del col·lectiu LGTBI+. Una nova picada d’ullet a la sèrie citada és que l’himne sigui també Bella Ciao. Possiblement el públic lector, avesat a l’embalum de sagues distòpiques traduïdes, hauria agraït més pàgines. No farem espòilers, però la Kas acaba internada en un camp de reeducació blanc, presidit per un «Els likes ens faran lliures» connectat al sinistre «Arbeit macht frei» de l’Holocaust.