L’osset dormilega i el secret del son

«Agafa aire… i… deixa’l anar,
agafa aire… i… deixa’l anar,
agafa aire… i deixa’l anar.»

A L’osset dormilega i el secret del son, el silenci de la nit, la consciència que tothom al món està dormint i la presència tranquil·litzadora dels altres membres del clan desitjant-li un bon descans ajuden el protagonista a trobar el secret del son.

Estem al davant d’una nova obra pragmàtica de Katie Blackburn, una autora amb ganes de facilitar recursos a persones que miren d’aprendre l’ofici de criar mainada o el de sobreviure-hi. La primera, Where the wild mums are, era una paròdia que homenatjava Maurice Sendak, recreant un espai somiat de lleure per a mares aclaparades que fugen unes hores a una illa paradisíaca. Els senyors pares tenen diverses fugides, muntades de sèrie al món real, però això és un altre tema.

Tornant a l’obra: hi ha llibres per explicar històries o expressar sentiments, i altres llibres per aprendre a fer coses, com els cançoners o els receptaris de cuina, llibres didàctics. Aquest ve a ocupar la veta de mercat dels productes destinats a la relaxació dels més menuts. Com passa comunament amb les peces didàctiques, l’eficàcia del guiatge dependrà en gran manera del fet que es facin servir correctament. En aquest cas, com que es tracta d’un text concebut preferentment per ser llegit en veu alta a la mainada més petita, és imprescindible una bona interpretació: ritme, repetició, suavitat, respiració, silenci. I funciona.

Els dibuixos serveixen correctament el propòsit del llibre. La seva funció és substanciar la coartada de la ficció, acompanyar la fórmula i, també, embolcallar el mantra. Richard Smythe és un pintor de textures que malda per reflectir la natura amb les seves llums evanescents. No demostra la mateixa ambició pel que fa a la representació de personatges.

Hem hagut de recórrer al lloc web de l’editorial per trobar el nom de la traductora.