Mel i Mató van al museu; Mel i mató a la cursa

Algun dia algú hauria d’estudiar la innegable influència dels curtmetratges animats hollywoodians del primer terç del segle XX (tipus Ànec Donald o Tom i Jerry) en l’àlbum il·lustrat americà per a lectors novells, dels quals un exemple que ha deixat empremta és la sèrie d’en Gripau i en Gripere, de Lobel (1970). Doncs bé, seguint aquesta estela s’ha publicat ara una altra sèrie protagonitzada per un ratolí i una rateta que en català han estat encertadament batejats amb els noms de Mel i Mató. El seu autor, nord-americà guardonat amb la medalla Caldecott, es mostra hàbil en el seu traç tan solt i espontani, i en els seus arguments, fruit, segurament, d’una observació rigorosa de les relacions amistoses i lúdiques dels infants als quals s’adreça.

Són volumets de 21 x 18 centímetres, enquadernats en rústega, d’unes 80 pàgines d’acció separades adientment per capítols, i farcides de diàlegs i de vinyetes més o menys volades, amb alguna il·lustració a sang. Tots els títols traspuen dinamisme, són tan àgils com ho hauria de ser la cursa en bicicleta dels protagonistes, i tan plens d’incidències dissortades feliçment superades com les que ocorren al museu. Tot plegat converteix la lectura en un divertiment —més entretingut que transcendent—, tal com ho són els episodis de les sèries de dibuixos animats.

La traducció és molt fluida, així com cal en aquesta mena d’històries, i només lamentem que, potser per culpa de les presses o de no observar prou bé els dibuixos, algun dels personatges secundaris de la sèrie no mantingui el mateix nom en un volum que en l’altre, com és el cas del porc rondinaire, que en l’aventura del museu  (a parer nostre, la més fluixa de totes) és anomenat Larry, i en l’aventura de la cursa es diu Jeroni.

Àlbum i altres relats il·lustrats