M’he deixat l’esmorzar a casa

L’Abel és un nen que passa grans dificultats a casa: els seus pares no tenen feina i no poden oferir-li més que un àpat al dia si les coses van bé. A l’Abel, un nen amb un cor que no li cap al cos, aquesta circumstància li crea molta tensió a l’escola, on amaga, amb mentides, la gana que passa fins que no arriba l’hora de dinar, el seu principal àpat del dia. Però un dia una sorpresa l’espera dins la motxilla: un entrepà de pernil per esmorzar que l’Abel no entén d’on ha aparegut. A partir d’aquí l’Abel aplica l’apofènia per intentar escatir d’on i com apareix aquell regal inesperat. Ho aconseguirà? 

Albert López Vivancos (Badalona, 1965), actor, dramaturg i director teatral, és una mica Rousseau: l’infant és bo per naturalesa, i això ho porta a extrems fins i tot insospitats, o si més no poc habituals en la naturalesa humana —només cal llegir l’escena amb el Ricard, que acusa injustificadament l’Abel d’haver-li robat els dònuts, i la reacció de l’Abel davant de la falsa acusació—, que en alguns moments es porten a límits de bonhomia inhabituals. I aquí és on la història agafa un to inversemblant quan, en la segona part del llibre, l’Abel i els seus amics participen en els jocs organitzats a l’escola amb motiu de la festa de pijames. 

La història ens ofereix un final obert, amb diferents fils per lligar, que deixen un regust d’obra inacabada, amb elements solts a tenir en compte de cara als lectors primerencs a qui va dirigida. A més, en les darreres pàgines del llibre, on es concreta el missatge general, es frega l’alliçonament de la mà d’una misteriosa figura amb frases com: «I la vostra resposta al darrer dels enigmes no podia ser millor: compartir». Quan hem de fer proselitisme a partir de la literatura infantil potser és que creiem que no hem deixat prou clar el que el text transmet? La ratlla entre l’adoctrinament i la literatura pot ser molt fina, però hem d’estar atents, perquè amb uns missatges tan clars potser estem acontentant els adults, però matem els joves lectors?