Mites al cel

Què sabem de les constel·lacions? D’on provenen els noms que les identifiquen? Què hi té a veure la mitologia grega, amb tot això? Aquestes preguntes i encara d’altres les respon aquest llibre de coneixements –o potser de ficció?– que ens convida a fer una escapada en una nit clara per intentar identificar algunes de les figures que poblen el cel i que des de sempre han fascinat els humans. Així sabrem d’on deriva el nom de la Via Làctia i de les constel·lacions de Cassiopea, Pegàs, Orió i les Plèiades, de les que figuren animals, com les dues Osses, el Cigne i el Dragó, o de les que representen alguns dels signes del zodíac.

Al llibre, cada constel·lació es recrea en un pla superior d’una doble pàgina, sobre fons fosc, i s’acompanya d’un text breu que la descriu, mentre que en el pla inferior, sobre fons blanc, s’hi situa el text principal, emmarcat en una il·lustració que hi fa referència. Uns textos molt ben construïts narren les històries que hi ha darrere de cada constel·lació amb elegància, però sense evitar-ne els moments més escabrosos, normalment relacionats amb la voracitat sexual de Zeus. Amb la mateixa elegància es plantegen les il·lustracions, que combinen el traç amb els ombrejats i el collage fet amb impresos molt ben triats, i que piquen l’ullet a algunes representacions pictòriques, com quan les muses ballen a l’estil Matisse.

L’obra s’acompanya d’una carta celeste que ens permetrà situar les constel·lacions en els diferents moments de l’any, d’un índex de personatges amb una breu descripció i la indicació de les pàgines en què apareixen, unes referències a les fonts literàries a què podem recórrer i una nota biogràfica de l’autora i l’il·lustrador. Com ha de ser en tot bon llibre de coneixements.

Tot plegat en fa un llibre remarcable, bonic de mirar i interessant de llegir, que encara ho seria més si s’hagués optat per una tipografia de cos una mica més gran, que en facilitaria la lectura.