No totes les girafes tenen taques

La Clara és una girafa que, a diferència de les altres, no té taques a la pell. Tampoc pot fer amb facilitat allò que se suposa que sap fer qualsevol membre de la seva espècie. Aquesta situació provoca que se senti diferent i vulgui viatjar fins a trobar algú com ella.

Aquesta premissa no és del tot desconeguda dins del món dels llibres infantils, i recorda altres relats que ja hem llegit abans; això fa que el text resulti un pèl previsible. A més, es pot tenir la sensació que l’obra està construïda amb la intenció d’adreçar un missatge determinat i explícit al lector, que només en pot fer una lectura única, directa i inequívoca. L’aprenentatge que es vol transmetre apareix sovint: a la coberta, als agraïments, en les frases dels personatges adults o a les informacions addicionals i a la contracoberta. Així doncs, la narració queda subjecta a la intenció i això fa que, en alguns moments, no acabi de ser del tot clara. L’estructura del relat presenta repeticions que afavoreixen la lectura i la comprensió de l’infant. Ara, el fet d’afegir, en determinades ocasions, recursos de l’oralitat com les rimes no acaba de lligar amb la resta del text.

Per altra banda, l’autora demostra la seva expertesa en el camp de la il·lustració de natura amb unes imatges que transporten ràpidament a l’ambient on s’ubica la història. Juga amb els colors i el blanc i negre per ressaltar allò que li interessa i també amb les formes i les tècniques que fa servir. Aquests elements fan que l’estètica de la proposta sigui atractiva. També ho és el joc que ens proposa amb alguns dels elements formals de l’àlbum, com ara les guardes o la posició i composició d’algunes dobles pàgines.