Què s’amaga al cel de nit?

Ens trobem davant una nova obra d’Aina Bestard que demana altra vegada la interacció de qui la mira i llegeix. El llibre necessita una font de llum directa per extreure’n tot el suc (la llanterna d’un terminal mòbil pot resultar ideal). Tot i que els textos són de Mireia Trius, Bestard es mostra com a autora a la portada.

Cada doble pàgina ens mostra l’estança d’alguna casa (un total de vuit) de diferents zones del món, més o menys reconeixibles per la iconografia, i identificades per la mosca que ens presenta el lloc, el país i la data a cada doble pàgina. A cada espai hi ha una finestra que s’obre amb solapes i deixa veure una constel·lació. A partir d’una petita endevinalla, intentarem descobrir quin animal molt relacionat amb l’entorn presentat s’amaga en aquest conjunt d’estrelles. Per veure l’animal, caldrà posar la pàgina a contrallum i així la forma apareixerà màgicament.

Aquest joc de contrallum condiciona la il·lustració, ja que per permetre que es vegi l’animal cal que a la pàgina següent hi hagi una gran superfície de blanc. A vegades, això fa que la il·lustració se’n ressenti una mica i que aquest espai sigui un xic molest. Aquest és un altre motiu pel qual les pàgines són tan gruixudes, perquè han de ser dobles i fortes.

El fons de les pàgines és blau fosc, representant la nit, i les formes les veiem en blanc. Bestard repeteix la fórmula que tants èxits li ha reportat, el joc de descobrir. La seva plàstica provinent del disseny s’aplica a uns llibres que mostren un temps contingut que connecta amb el lector i la seva acció.

Un llibre per mirar i mirar. Ens perdem en les línies i punts creats per l’artista, que genera formes amb el que sembla un dibuix automàtic, orgànic, que creix traç a traç d’una manera que recorda representacions ancestrals. Bestard desenvolupa uns espais buits que contenen espai i temps tot i la seva quietud, i que han estat, són i seran viscuts tot i que quasi no veiem qui els habita, i que proposen una vivència abstracta, que interroga i potser incomoda pel seu hieratisme i una fredor subjectiva. I per això ens agrada, perquè ens permet imaginar més enllà del que veiem, ja que genera curiositat i ens implica.