Salvatges i homes

El mateix títol ja és una declaració d’intencions, tot contraposant els pretesament salvatges (colonitzats, és a dir, sotmesos) i els homes (colonitzadors). A la França d’ultramar del primer terç del segle passat, en les penúltimes fuetades de la grandeur, un promotor ensarrona un grup d’indígenes per participar en una missió cultural. Un centenar d’homes i dones acudeixen a la llunyana metròpoli per acabar sent exhibits com a éssers infrahumans, d’una manera denigrant, impúdica i plena de tòpics. L’Edou es va embarcar perquè, com a jove inquiet, volia veure món i a l’escola colonial s’havia cregut el mantra igualitari de nos ancêtres les Gaulois (els nostres avantpassats els gals). La novel·la il·lustra la dignitat que el grup, malgrat tot, no vol perdre, i esdevé un poderós al·legat antiracista. El punt d’inflexió arriba quan l’Edou (el nom del qual és hipocorístic d’Édouard i no pas cap denominació salvatge) coneix en Victor, estudiant de Dret parisenc, que entén de seguida que el grup que exhibeixen, com en un zoo, no sols no són caníbals, sinó que ens poden donar lliçons d’humanitat.

El to general de l’obra és proper a la crònica periodística, i inclou nombrosos paratextos: retalls de diaris de l’època, anuncis comercials… L’epíleg subratlla encara més el didactisme de la novel·la, tan necessària fa un segle com ara. El culpable del desgavell, a banda de la mentalitat supremacista subjacent, va ser un mercantilisme exacerbat, nodrit per «tots aquests parisencs que han vingut a veure uns caníbals per passar l’estona de diumenge». I si a casa nostra pretenguéssim espolsar-nos la responsabilitat, només caldria recordar que fins fa no gaire s’exhibia en un museu de Banyoles el cos d’un home de raça negra. L’autora, Annelise Heurtier, sovint escriu inspirant-se en fets reals, com per exemple en l’esplèndida novel·la Sweet Sixteen.

Narrativa