Ser un pirata

En la literatura infantil dels darrers temps, s’ha donat el cas d’algunes cançons d’allò més populars que una editorial ha decidit transformar en llibre àlbum. Per posar exemples, és el cas de «Paf, el drac màgic», o bé de «L’estaca» de Lluís Llach.

D’aquesta pràctica, Nanit n’ha fet la seva línia editorial, i ha convertit cançons més o menys populars en llibres àlbum. Quan aquesta pràctica es fa per sistema, els llibres resultants mostren totes les cares possibles, tant els encerts com també els desencerts.

Encara que a vegades es puguin assemblar, literatura i cançons són coses diferents. Si bé un text pot funcionar com a cançó, convertir-se en un èxit i fer ballar i emocionar el públic, pot no passar el mateix quan es trasllada al paper d’un llibre, i més quan s’adreça als primers lectors. És una pràctica que s’entén a vegades en cançons que narren històries molt literàries, però en d’altres que no ho són tant s’ha de fer mans i mànigues per arribar a un resultat final satisfactori, i que no es vegin les costures d’unes paraules que quan sonen com a cançó no tenen la importància ni la visibilitat que tenen en un llibre.

Ser pirata és una cançó del grup El Pony Pisador, especialitzat en música folk d’arreu del món, que va repetint una tonada centrada en la possibilitat que un pirata, en un moment o altre, perdi una extremitat: en una doble pàgina és el nas; en una altra, un ull, o en una altra les dents… una estructura a imatge i semblança de cançons com «En Jan petit quan balla».
El llenguatge és popular, a vegades repetitiu i poc precís, i si bé com a cançó connecta i fa ballar el públic, com a conte grinyola fins al punt de fer esbatanar els ulls del lector, com per exemple quan s’afirma que al pirata li tallen «un ou!». Tant l’autor del text com l’il·lustrador fan el que poden per salvar la situació davant del destinatari, un primer lector, tot passant de puntetes sobre l’escena i fent aparèixer uns ocells que tenen una clara relació amb els ous, literalment parlant.

El conjunt, si bé és correcte en la presentació, deixa un gust més aviat agredolç en els detalls. Pot ser vàlid com a material de promoció del grup, però demostra clarament la diferència entre els dos gèneres i, sobretot, la diferència en el tipus de públic a qui s’adreça, en aquest cas, cadascun.

Àlbum i altres relats il·lustrats