Thornhill: Orfenat de noies

La il·lustradora britànica Pam Smy ens presenta la seva primera novel·la. És una obra agosarada i original, una novel·la gràfica que segueix l’estela iniciada per La invenció de l’Hugo Cabret de Brian Selznick, i que narra la història d’un orfenat a través de l’alternança de plecs de pàgines de text amb plecs de pàgines només d’il·lustració, que fan la funció de fotogrames d’una pel·lícula. La història va avançant entrellaçant, en paral·lel, dues històries situades en èpoques distintes. La d’una noia anomenada Ella, el 2017, és explicada únicament amb la il·lustració. Intuïm que ha perdut la mare i que, amb el pare, estrenen nou pis. Davant de la finestra, hi ha un solar i un edifici abandonats. La seva solitud i la seva observació constant la porten a investigar la vida d’un internat que hi havia hagut, i especialment d’una noia. I la de la Mary, el 1982, una de les noies òrfenes que habitaven l’edifici. La seva història la seguim a través del seu diari, on pas a pas assistim a l’assetjament a què és sotmesa per una companya i per altres noies de l’orfenat.

L’edició, la presentació i la narració de la història són impecables, i el llibre, recomanable per a un ventall ampli d’infants i de joves. El lector hi avança a la recerca d’indicis que el situïn, que li facin comprendre la situació i els fets i que responguin a les expectatives que se li van creant. El llibre té, al meu parer, un però important: el focus se situa sempre en uns espais reduïts i sobre els dos personatges protagonistes. Gairebé no es belluga d’aquí. Si bé provoca angoixa i por, que és part destacada de la seva intenció, la novel·la esdevé obsessiva, repetitiva i un pèl allargassada. A estones, la il·lustració ajuda a allunyar-se de l’obsessió i a respirar una mica, però el seu objectiu segueix focalitzat sobre els mateixos indrets i personatges.