Una història fantàstica

Hi ha il·lustradors que tenen un estil gràfic ben definit i identificable i, en canvi, n’hi ha d’altres que conreen estils ben diversos segons l’època en què han realitzat l’obra, els destinataris o el missatge que volen transmetre. Bruno Heitz pertany a aquest segon grup. És molt difícil, per no dir impossible, reconèixer la mà d’aquest prolífic autor i il·lustrador francès en les poques obres que han estat traduïdes al català. I no és només per la varietat d’estils gràfics que utilitza quan dibuixa (línia clara, imatges que recorden gravats en linòleum…), sinó també per l’ús que fa de diverses tècniques (collage, escenografies creades amb paper…) o, com és el cas d’Una història fantàstica, fotografies de figures fetes de fusta sobre fons pintats.

Kalandraka reedita aquest àlbum que ja va publicar l’any 2000 de l’original Une histoire pas terrible, terrible (Rouergue). Arreu es qualifica la història com a «còmica i absurda», «una aventura delirant», «un disbarat», però, són «apropiats» aquests adjectius? Perquè, quan es produeix l’accident entre una vaca que creua la carretera sense mirar i una camioneta que no frena gens bé i queden animal i vehicle malparats, la solució que troba el conductor no és «ni absurda, ni delirant, ni desbaratada», sinó ben lògica. La lògica i coherència de la fantasia que permet la tècnica utilitzada per Heitz i, per descomptat, l’habilitat del camioner perquè tothom surti benparat.*

Ens encanten els llibres en què la tècnica està al servei del missatge: com les ceres de color de Mal día en Río Seco (Van Allsburg, 2000 [1995]), el monotip d’Oeil pour oeil (Bianco-Levrin, 2004), l’assemblatge de ¿Dónde está? (Voltz, 2009 [2007]), la tinta xinesa d’Un perro en casa (Nesquens i París, 2012), el paper retallat de Monsieur 2D (Heitz, 2012), l’estampació d’El rey patata (Niemann, 2022 [2013]), per posar-ne uns pocs exemples. Per això, celebrem poder afegir a la llista aquest fantàstic àlbum.

*Qui no acoblaria mitja camioneta i mitja vaca de fusta?