Xim-Xim

La mare ocell i els seus quatre pollets viuen feliços dalt d’un arbre, ben distribuïts sobre les branques a diferents altures, ella a un costat del tronc i els fills a l’altre. Un dia, el vent porta un núvol que deixa caure una pluja fina però prou persistent perquè, a mesura que el fullam que els protegeix es xopa, cadascun d’ells vagi buscant refugi a la branca inferior, fins que tots acaben ben arraulits al costat de la mare.

Cada pollet coneix únicament la vocal continguda al seu nom, és a dir, la Bel la e, el Nil la i, el Pol la o i la Rut la u, de manera que construeixen les frases prescindint de la resta de vocals. A mesura que es van trobant els uns amb els altres, incorporen la vocal emprada pel seu interlocutor, fins a compondre les frases amb totes les vocals quan intervé la mare ocell, que, per descomptat, les coneix totes. És cert que el joc de paraules que crea aquesta dinàmica per treballar l’aprenentatge de les vocals és un recurs que ja ha estat explorat anteriorment, però la proposta de Pérez té l’atractiu de vehicular-lo a través de l’humor, tant en el text com en les il·lustracions.

«Fa vent», així comença i acaba el conte. És el punt d’imponderabilitat –ben realista– que l’autor brinda al lector després de presentar-li la complicitat com a eina per superar les adversitats. Aquest detall i la contenció amb què els dos llenguatges funcionen individualment i alhora es conjuguen entre si converteixen aquest àlbum de tapa dura i format quadrat en una lectura força estimulant.