Camí a Anantapur

Vam gaudir molt especialment de David Nel·lo (Barcelona, 1956) a Ludwig i Frank (La Galera, 2011) i a La nova vida del senyor Rutin (Edebé, 2014), premiats respectivament amb el Folch i Torres i l’Edebé, amb tots els mèrits. També seguim les seves aventures ciclistes i la seva afició a descobrir nous indrets a cop de pedal. I és per això que em sorprèn especialment aquesta darrera obra seva: Camí a Anantapur (Baula, 2017).

La trama es desenvolupa quan en Pau, un jove que en principi no té cap interès per anar de viatge, es veu obligat a marxar lluny del seu país per acompanyar la seva mare a recollir la seva germana, que acaben d’adoptar a l’Índia. El viatge, amb clares connotacions de viatge iniciàtic, permet un creixement intern del jove adolescent, que, mogut per l’entorn i les circumstàncies, relata la seva experiència: la visita a l’orfenat, el descobriment de la vida i les tradicions de l’Índia i les contradiccions que això li representa, l’experiència d’alguns cooperants i la voluntat d’aquests d’aportar el seu gra de sorra per millorar la vida de la gent del país, el seu oncle metge, etc.

Pel relat i la forma de narrar, sembla que en Pau és el mateix David Nel·lo, que, en algun dels seus viatges, ha descobert la xocant vida de milions d’indis. Entre un diari i una novel·la neix Camí a Anantapur. I per mi aquesta és la peça que encaixa pitjor. I és que el fil que hauria de lligar la trama —el seu protagonista— no acaba d’estar ben tensat i els fets es van succeint sense arribar a formar una obra completa, ben travada, tensionada i lligada. A més, alguns dels fets narrats poc aporten a la lectura de la novel·la, i la fan feixuga i excessivament llarga. Quina necessitat hi ha d’introduir la vida dels cooperants que porten bicicletes a un petit poblet?, per exemple. La voluntat és més periodística que novel·lada, i no assumir-ho com a tal, crec, fa que Camí a Anantapur sigui un relat al qual mancava una esporgada i una dosi de literatura, de creativitat més enllà de la voluntat d’exposar la vida de l’altre. Una pena, ja que la matèria primera era prou interessant.